Biografia

Entitat fundada el 1899 a Barcelona per un grup d’estudiants. En formaren part ben aviat naturalistes prestigiosos. Des del 1936 passà gairebé inadvertida, fins que el 1972 reprengué les activitats. És filial des del 1915 de l’Institut d’Estudis Catalans.

El grup d’estudiants fundadors foren Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Banús (1882-1936), Joan Alzina i Melis (1879-1979), Francesc Badia i Guia, Josep Balcells i Masó, Josep Maluquer i Nicolau (1883-1960), Salvador Maluquer i Nicolau (1881-1955), Josep M. Mas de Xaxars (1881-1946) i Antoni Novellas i Roig (1879-1951). El seu interès anava dirigit a “relligar la ciència amb el catalanisme com altres ho han fet amb la història, l’art, la literatura i fins l’excursionisme”.

El 1904 es produí una ruptura i un canvi de nom pel d’Institució Catalana de Ciències Naturals. El mateix any es funda una nova Institució Catalana d’Història Natural, que va esdevenir la veritable continuadora i una entitat de prestigi.

El 1915 començaren algunes aproximacions cap a l’Institut d’Estudis Catalans. Així va ser com aparegué el primer volum de Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural. La seu de la ICHN passà als locals de l’IEC i el 1917 les col·leccions de la Institució s’incorporaren al nou Museu de Catalunya.

Entre 1924 i 1931, la Institució funcionà gairebé al marge de l’IEC i va sobreviure gràcies al mecenatge de la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i de persones. Durant la Segona República es reprengueren les excursions científiques i les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans, alhora que el nombre de socis es duplicà. La Institució va anar abandonant el seu confessionalisme i s’obrí al món de l’ensenyament. Després de la Guerra Civil, restà en eclipsi total i en la dècada dels seixanta fins i tot va estar a punt de desaparèixer. El 1972, un petit grup de l’Institut d’Estudis Catalans decidí posar fi a la “suspensió temporal”, reiniciant-se les sessions científiques públiques, i aviat sorgí el projecte de fer un llibre blanc sobre l’estat de la natura als Països Catalans. El 1976 la Institució apareixia com a pont entre el món de la ciència i el món de l’acció cívica i política.

A partir de 1983 es potenciaren les publicacions sistemàtiques, els catàlegs i les guies de camp, així com les excursions i el reciclatge de socis dedicats a la docència. El 1990 es van adoptar uns nous Estatuts, que entraren en vigor el 1991, després del dictamen favorable de l’IEC.