Biografia


Maria Lluïsa Borràs

Barcelona, 1931 – Palafrugell, 2010

Crítica i historiadora de l’art, comissària d’exposicions

Maria Lluïsa Borràs fou una de les crítiques d’art catalanes més destacades de la seva generació, i una de les primeres dones a desenvolupar aquesta tasca en un àmbit majoritàriament masculí. Llicenciada en Filosofia i Lletres i en Llengües Semítiques per la Universitat de Barcelona (1954), va completar la seva formació amb una estada d’un any a Nova York gràcies a una beca de la Ford Foundation (1963). De retorn, dirigí la Secció d’Història de l’Art de l’editorial Salvat (1967) i compaginà la tasca editorial amb la docència d’Història de l’Art Contemporani i Teoria de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969‑1974) i a l’Escola EINA.

Com a crítica, debutà a les revistes Europa i Canigó i, poc després, a Destino, on el 1968 signà el primer article —un text pioner sobre Alexander Calder— i codirigí la secció «La setmana artística». Des de 1984 fins al 2004 publicà setmanalment a La Vanguardia i col·laborà en títols com Oriflama, Cimal, Guadalimar, Revistart, Arte y Parte, Bonart o la revista cultural Vèlit (2005‑2006). En paraules seves, la missió del crític és «ser un pont entre artistes i públic», idea que guià la seva escriptura clara, rigorosa i orientada a contextualitzar l’art català en el panorama internacional.

Doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Francis Picabia (1977), se’n convertí en una de les expertes internacionals més reconegudes. A banda de Picabia, va estudiar figures com Olga Sacharoff, Arthur Cravan, Joan Miró, Antoni Tàpies o Lluís Domènech i Montaner. A partir dels anys setanta es professionalitzà com a comissària d’exposicions. Organitzà més de noranta exposicions a Europa, els Estats Units i el Japó, en institucions com l’IVAM, el MNCARS, el Centre Pompidou o la Fundació Joan Miró, i dedicades a artistes com Man Ray, Maillol, Gargallo o Picasso. També va mantenir vincles estrets amb molts artistes, com ara Miró, Tàpies o Brossa.

Tingué un paper actiu en la gestació de la Fundació Joan Miró i en fou nomenada secretària general (1971–1975) i membre del Consell Executiu. També impulsà la creació de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, com a entitat diferenciada de l’espanyola, i en fou membre activa, així com de l’Associació Internacional de Crítics d’Art. Entre els reconeixements a la seva trajectòria destaquen la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004) i el seu ingrés com a acadèmica corresponent a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2006).